Més del diari de la Sara

Dimecres 4 de febrer:

M’està costant molt d’acabar Assassinat fora de temporada perquè esperava que fos una mica més divertit, amb més misteri i aventures,… però no m’agrada.
Ara quan me l’acabi, hauré de buscar-ne un altre que em cridi més l’atenció.

Diumenge 8 de febrer:

Avui no he pogut llegir perquè he hagut d’estudiar per l’exposició oral de la Adelaida del dijous 12. És bastant difícil. Hem d’explicar la vida d’un dels supervivents del Holocaust. És un tema molt complicat de tractar i més d’entendre’l, però es fa el que es pot…

Dijous 12 de febrer:

Avui ens tocava l’exposició oral amb l’Adelaida, però es veu que no ha vingut. Millor per mi!!

Diumenge15 de febrer:

Ahir va ser carnaval!
Em va agradar molt perquè em vaig disfressar de gateta i anava superbonica. A part, vaig quedar amb la meva amiga per veure la rua juntes.
Vam veure al Pablo, a la Noelia, i a molta gent de l’institut i de la meva antiga escola. M’ho vaig passar d’allò més bé.

Dimecres 18 de febrer:

Acabo d’arribar d’entrenar. Aquesta setmana he estat, fins ara, una mica més relaxada que altres dies i per tant m’he pogut acabar aquest llibre: Assassinat fora de temporada. No m’ha agradat gens. M’ha costat bastant entendre’l i hi ha poques il·lustracions.
En definitiva: NO M’HA AGRADAT

Diumenge 22 de febrer:

Aquest divendres, he començat a llegir un llibre que es diu: Sant Jordi mata l’aranya. Ja és la segona vegada que me’l llegeixo, això vol dir que m’agrada.
Més tard…
Ja vaig per la pàgina 58 del llibre!!

Dijous 26 de febrer:

M’agrada la manera com expliquen les coses, s’entenen bastant bé i els dibuixos també ajuden que s’entengui millor.
Uns minuts després…
Com demà a classe, llegiré més, escriuré alguna cosa, avui estic cansada.

Sara Barrena, 2A

Un petit fragment del diari de la Sara

Dimecres 24 de desembre

Avui és Nit de Nadal!! No tinc moltes ganes d’escriure, però faré l’esforç d’escriure perquè demà estaré tot el dia de festa. Al final no he pogut llegir avui.

Dijous 1 de gener

Que bé! Ja estem a l’any 2015 i hem deixat enrere la merda de l’any 2014; ha estat un any ple de tristeses i desgràcies. Avui he llegit unes quantes pàgines del llibre 2CV.  No m’han agradat perquè el Rata s’en va a l’altre barri, és a dir, que es mor; la Lola, una prostituta amiga dels germans protagonistes es detinguda i en Manuel i en Víctor es troben sols i perduts a la ciutat. Han d’apanyar-se sols i a pesar de tot segueixen endavant com poden.

Dissabte 3 de gener:

Avui he acabat el cinquè capítol. M’he emocionat. Al final d’aquest capítol, un senyor gran es posa a parlar de la seva parella, que es morta i llavors m’ha recordat a la meva àvia que fa poc va morir. Quasi m’he posat a plorar…

Del diari de la Teresa

30 d’octubre del 2014

Llegeixo  Test d’amor. Avui he llegit de la pàgina 90 a la 101.  No m’ha agradat gaire, encara que ho trobo interessant, però m’he avorrit una mica, perquè no m’agraden les histories d’amor com aquesta de llibre.

3 de novembre del 2014

He llegit de la pàgina 102 a la 111. Aquestes pàgines m’han semblat més divertides, perquè hi ha una explicació de la protagonista sobre el nombre pi bastant graciosa. Dòna un toc d’humor a l’historia.

5 de novembre del 2014

Avui nomès he llegit lun parell pàgines perquè no en tenia ganes de llegir. Estava  cansada. No m’ha agradat aquesta part perquè no hi tenia res d’interessant.

18 de novembre del 2014

He llegit una mica més, l’historia va millorant de tant en tant. Està molt bé, ja m’agrada més.

20 de novembre del 2014

M’ha agradat una part del llibre en que la protagonista participava en un concurs de perruqueria amb la seva mare. Ha estat divertida, aquesta part, i ha fet que la lectura m’enganxi.

23  de novembre del 2014

M’ha agradat la part que he llegit. Aquestes pàgines han estat emocionants, i molt creatives. No m’ha agradat una part, però, la resta ha estat molt bonica.

He començat a llegir una altra vegada,  després d’escriure.

M’ha agradat quan un personatge explica com es la seva família, després de morir sa mare en un accident d’equitació. Aquesta part és molt emotiva.

Teresa Juarez, 2A

Del diari de la Sara

Divendres 21 de novembre

Estic a classe de català, a l’última hora del dia, tinc ganes d’escriure un mica.

He començat a llegir el segon capítol que parla del Rata. Aquest personatge vaig poder conèixer quan la meva classe del col·legi a anar d’excursió al Carmel, però aquell dia vaig estar malalta i no li vaig poder conèixer. Aquesta persona no m’agrada no m’agrada perquè és molt pessimista.

Segons després…

A l’assignatura de castellà estic llegint un llibre que recull totes les cartes que fa Vincent Van Gogh al seu germà Theo. El trobo una mica avorrit, parla molt sobre quadres de pintors que no conec llavors em costa entendre’l…

Divendres 28 de novembre

El personatge d’en Manuel m’agrada molt, és que és un noi astut, llest i madur. M’agrada perquè aquest capítol (el segon), parla de que en Manuel planta cara al Rata perquè no està d’acord amb el que li diu el Rata sobre els objectes que volen intercanviar. Això m’agrada perquè transmet que a la vida has de ser molt llest per poder viure bé. Has d’estar ben madur i no ser tant ignorant.

Dimarts 2 de desembre

Avui he acabat de llegir el segon capítol del llibre 2CV. M’ha agradat perquè mostra la duresa de la vida actual d’algunes persones, que has d’estar molt ben plantat per poder sobreviure a la societat d’avui en dia. I més quan has de començar una nova vida, des de zero i amb un germà petit. Aquests nois tenen molt de valor per enfrontar-se a la vida ells sols.

Dimecres 3 de desembre

Estic a casa d’una amiga i no tinc ganes d’escriure, tampoc de llegir i després, he d’anar a entrenar a Sans. Així que avui ho deixo, perquè suposo que demà mi posaré una altra vegada.

Divendres 5 de desembre

Avui he llegit una frase del llibre que m’ha fet molta gracia!:

“Tenien ganes d’agafar el metro, que només coneixien de nom, i d’arribar a l’extrem oposat de la ciutat, tocant a mar”.

Amb aquesta frase he pensat en el nostre barri, ja que està tocant al mar i m’he fixat de que aquí l’únic metro que hi ha és el metro fantasma.

Sara Barrena, 2A

“No somriguis que m’enamoro” de Blue jeans

Blue Jeans. No somriguis que m’enamoro.Planeta. Barcelona, 2013.  489 pàgines

La història del Club dels Incompresos continua amb els vells problemes superats, però uns de nous han separat a la Valèria, en Bruno, l’Ester, en Raül, la Meri i l’Elisabet.

Després que es donés a conèixer l’esquizofrènia de l’Elisabet, la Valèria i en Raül van poder començar la seva relació de parella. El que ella no sabia és que en Raül encara es veia amb l’Elisabet i que ella enviaria a l’Alba, una noia que va conèixer a l’hospital amb problemes d’autoestima, a trencar la seva relació.

Per una altra part, la Meri està freqüentat un xat de lesbianes per trobar el seu primer amor, quan coneix a la Paloma, una reincident, expulsada de l’institut vàries vegades, però amb un gran cor. El seu petó va ser a la Casa del Crit, on la Meri va poder cridar sense por que era lesbiana, traient del pit aquest gran secret que guardava fins i tot per als seus amics.

I, per últim, l’Ester passa per un moment crític. Ha tingut una aventura amb el seu professor de voleibol, en Rodrigo i això a en Bruno no li agrada gens. Ell està enamorat d’ella i no vol veure-la patir per un home més gran que ella i que no l’estima.

He llegit la primera trilogia d’aquest autor i penso acabar aquesta. Crec que Blue Jeans és un autor que realment ens compren als joves, perquè situacions com tenen el Club dels Incompresos ens poden passar a nosaltres. Hi ha triangles amorosos, enganys, gelosia, amistat… I Blue Jeans es capaç de barrejar tots aquests factors i escriure històries increïbles. Si ets un romàntic/a, sens dubte et recomano aquest llibre, però si no ho ets i vols llegir un llibre d’un altre estil, també.

“La fàbrica de mentides” de David Cirici

David Cirici. La fàbrica de mentides. Empúries. Barcelona, 1996. 130 pàgines

En una ciutat poc habitada, molt freda i trista, vivien un grup d’adolescents: en Melu, en Ral i la Dana.La ciutat era plena d’injustícies i de poca alegria, la gent, no lluitava per millorar: «El primer dia, així que vaig haver passat la gran reixa de ferro que tancava el recinte, em vaig posar tan trist que vaig arribar a pensar que allí s’havia acabat la meva vida. Allí dins tot eren edificis rònecs, coberts immensos amb els vidres trencats i les teules desencaixades, muntanyes de ferralla rovellada, i fins i tot el mar era trist, fosc, cobert d’una capa oliosa on suraven bocins de fusta i peixos morts».

En Melu, el protagonista, explica que li agradava anar amb la seva mare els diumenges a la tarda a patinar, agafaven el bus i hi anaven.

Una d’aquestes tardes, entrant al bus, a principis de novembre, es va instal·lar una nova ”cosa” a la ciutat: la virtuala; era com una mena de cinema o espectacle que alimenta moltes fantasies per mitja d’una màquina de somnis.

«Es clar, que ja n’havia sentit a parlar, de la virtuala, però me l’havia imaginat com una mena de cinema en relleu. No em pensava que fos tan real i tan viva, i que a més d’imatges hi hagués olors i sorolls, i que fins i tot algunes coses es poguessin sentir amb el tacte, com el vellut suau d’uns seients que en realitat, eren de plàstic més dur.»

Els protagonistes lluiten per a deconnectar la màquina però no se’n surten, els veïns no col·laboren i, per tant, fracassen.  Els diumenges a la tarda en Melu i la seva mare ja no anirien a patinar tant com a ells els agradava.

Al principi és un llibre que convenç perquè a meitat es torna una mica avorrit, i al final es torna interessant. Quan explica què és la Virtuala, i quan el protagonista està dins d’ella, l’autor ho fa molt bé i et  sents  dins la novel·la. M’ha agradat, especialment, el personatge principal, en Melu. El recomanaria  a gent que li agradés llegir, i qui agradi la intriga. No és dels millors llibres que he llegit, però tampoc dels pitjors.

Oscar Fernández 2A

“Oliver Twist” de Charles Dickens

Charles Dickens. Oliver Twist. Adaptació de Josep Lorman. Teide. Barcelona, 2008. 224 pàgines.

El primer capítol de la novel·la narra el moment en què el protagonista, Oliver Twist, arriba al món en un hospici anglès. Quan la seva mare mor es enviat a la granja de la senyora Mann: «Transcorregut aquest temps i en vista que al hospici no hi havia cap dona que se’n volgués fer càrrec, les autoritats de la parròquia van decidir enviar-lo a la granja de la senyora Mann, on creixera en companyia d’altres nois emparats per la llei dels pobres». Als 9 anys la junta parroquial decideix que ja és massa gran i que ha de tornar a l’hospici. Durant una setmana, Oliver Twist s’està tancat en una habitació fosca de l’hospici com a càstig pels seu atreviment de demanar més menjar: «Oliver Twist i els seus companys van patir la tortura de la fam durant mesos. Al final, la gana va arribar a ser tan desesperada i violenta que el noi, espigat per la seva edat i poc acostumat a les privacions, va anunciar als seus companys que,  si no li donaven una ració més de farinetes cada dia, acabaria menjant-se el qui dormia al seu costat». Un matí arriba un escura- xemeneies, atret per l’anunci de la parroquia que cedeix  Oliver com aprenent a canvi de cinc lliures. Com al final no va amb ell la junta parroquial decideix buscar un vaixell mercant per enviar-hi Oliver, pero finalment el senyor Sower Berry, director de la funerària s’adona que Oliver és un noi serios i espavilat: «A poc a poc, i davant el bon comportament d’Oliver, el senyor Sower Berry li va anar agafant afecte i, en acabar el període de prova, el va admetre oficialment com aprenent» i decideix formar-lo en l’ofici. Indignat i menyspreat per tothom,  decideix fugir del poble i anar a Londres, on espera trobar noves oportunitats. En passar per la granja de la senyora Mann, descobreix al jardí un dels seus antics companys , el petit Dick, que te la cara grogenca i molt mal aspecte. A Londres  coneix el Fagin un jueu amb qui viurà els dies següents. Quan s’escapa del Fagin, coneix a l’ancià senyor Brownlow, que se l’emporta a casa seva per cuidar-lo on continuara els pròxims anys.  L’últim capítol de la novel·la la resumeix què els va pasar als personatges després del desenllaç dels esdeveniments.

El llibre es bastant bo o almenys a mi m’ha agradat força.  Explica com era la vida dels nens orfes que hi havia abans, però hi ha coses molt injustes ja que un nen orfe segueix essent un nen. Jo el recomanaria a la gent que li agrada llegir aquests tipus d’històries.

Aroa Jiménez 2A

“Frena, Càndida frena” de Maite Carranza

Maite Carranza.  Frena, Càndida frena. Gran Angular, 50. Cruïlla, Barcelona, 2008. 143 pàgines

La Càndida, com ja té 15 anys, es creu que ja és una dona. Té tres germans: La Lucil·la de 8 anys, en Gaudenci que en té 13 que a penes «arrossegava un llibre com de costum i duia les ulleres brutes» i en Marcel·lí,  «un bavós de mig metre que residia permanentment al parc». La seva millor amiga es diu Natalia Turina i la seva ‘’amiga-enemiga’’ és la Cuca Cortina. El seu novio és en Viqui Quevedo. A l’institut, a l’hora del pati i parlant amb les seves amigues, va saber que era l’única que no feia cap activitat extraescolar.

Parlant amb la seva mare, li retreia que no l’hagués apuntat a cap activitat extraescolar d’aquesta manera: «¡No hi ha dret! ¡La Febrònia Fivaller fa ballet rus; l’Úrsula Salines, tae-kwondo; la Sonia Sabó, salts de trampolí; la Pepa Pistó toca el saxo i la Cuca Cordill estudia japonès! I jo, i jo… Jo no faig res, buaaa!». Finalment la mare l’acaba apuntat a les activitats que feien les seves amigues.

L’endemà, com ja era habitual, es van trobar a l’hora del pati. La Cuca feia una festa, una festa d’aniversari, però la Càndida nohi  podia assistir, tenia una activitat extraescolar: tae-kwondo.  Va preguntar que si la podia fer un altre dia i no van poder perquè les altres noies feien altres activitats. La Càndida estava trista perquè mai s’havia perdut cap festa i en aquella festa hi assistia en Martí Montmeló, el noi més guapo de l’institut.

Al principi a la Càndida l’emocionava fer activitats extraescolars però al final va acabar agobiada, tenia un  «empatx de víric d’extraescolaritis». Es va voler apuntar a un curs d’esquí amb la seva amiga. La mare, la va apuntar al curs d’esquí, i és clar, la Càndida necessitava un equip perquè no podia esquiar. Quan ja tocava el dia de la cursa d’esquí, la Càndida, no hi va poder anar perquè va haver de fer de cangur als seus germans.

Esperava que arribés Sant Jordi. Mai li havien regalat una rosa ni un llibre. Tenia una il·lusió, que era que aparegués ‘’un noi d’èxit que es transformi en Sant Jordi, amb una armadura que s’interposés entre el drac i ella’’  El castigador que era el més alt de la tarima, no deixava que en Viqui Pigallat s’acostés a la Càndida, li va regalar una rosa. I Sant Jordi va besar a l’aranya, és a dir, a la Càndida.

I al final la Càndida va anar de vacances després de tot el curs escolar. ‘’Va passar l’equador’’.

Aquest llibre m’ha agradat molt personalment, perquè més o menys et va explicant com és  el canvi als 15 anys i per nosaltres ens va bé; i, a més a més es divertit i molt entretingut. Em va costar llegir-me’l i al final hem va acaba agradant molt. Jo el recomano per adolescents de 12, 13, 14 i 15 anys per veure quins són els canvis d’edat.

Sílvia Alonso 2A

“2CV” de Gemma Lienas

Gemma Lienas. 2CV. L’Odissea. L’Estrella Polar. Barcelona, 2010. 142 pàgines

En Víctor i en Manuel, són dos germans que van escapar-se de casa perquè  el seu pare els maltractava. I era un alcohòlic: «L’home va acostar-se barroerament cap als seus fills amb el braç estès endavant, i a la mà, amb una ampolla,amb el coll trencat, convertida en una arma amenaçadora.»

Van marxar a viure a un 2CV vermell. Buscaven menjar i de vegades el robaven. Es van fer amics d’un noi que a qui anomenaven «Rata», un petit delinqüent que els canviava allò que robaven per diners o menjar.

Un dia varen anar fins a les Rambles on van veure moltes coses. Allí, en veure que un  noi netejava el parabrises del cotxes, van pensar de fer-ho ells també. Van buscar una galleda i estris per poder netejar bé els parabrises del cotxes. Van guanyar força diners. Al acabar el treball, cansats, van tornar a la barraca on llavors tenien el 2CV.

Quan tornaven van veure que la grua s’estava emportant el seu cotxe. Van decidir, llavors, anar al Parc de la Ciutadella. Allí van poder dormiren uns bancs tapant-se amb papers de diaris. La Guàrdia Urbana els va enxampar i se’ls varen emportar cap al centre de policia,però quan estan allí decideixen tornar-se a escapar cap a un altre lloc. No sabien on, però ho farien: «Tranquil, tot anirà be. Quan obrin les portes i ens facin baixar, ho aprofitarem per escapar-nos. I, desprès, buscarem un altre dos cavalls abandonat i tornarem a començar.»

Ailyn Fernández  2A

“No demanis llobarro fora de temporada” d’Andreu Martin i Jaume Ribera

Andreu Martín i Jaume Ribera. No demanis llobarro fora de temporada. Editoria Laia.  Barcelona, 1986. 184 pàgs.

En Joan, conegut com Flanagan, és un adolescent que estudia BUP (sigles de l’antic sistema educatiu: Batxillerat Unificat Polivalent). És un aprenent de detectiu que fa informes sobre els alumnes del seu institut (gustos, roba, secrets…) i té el seu propi despatx dins del bar dels seus pares. Així es guanya la vida. No li falten diners i no li cal la paga dels seus pares.

No demanis llobarro fora de temporada és un llibre que inicia un seguit d’obres que eren protagonitzades pel mateix personatge. Tots els detectius es diuen Flanagan, Només Flanagan…, etcètera. Aquest nou detectiu s’aventura en un nou cas, sobre el germà de la Maria Gual, la seva nova sòcia. Mica en mica aquest cas es va fent  cada  pitjor i perillós, amb violència, bandes, drogues, tràfic il·legal. Durant aquesta situació, s’enamora i és molt odiat pels heavies, el Lejía, el Pantasma, el gitano i la seva acompanyant.

En Flanagan té un bon negoci i sap com convèncer, canviar d’idees i fer el que vulgui entre altres coses:

«―Cinc-centes peles ―vaig dir, implacable.

―¿De que més parla, a part dels sostenidors…?

―Cinc-centes peles».

Mitjançant la lectura la bona vida canvia i el bon negoci també, i és sotmès a un cas molt perillós.

De vegades costa mantenir la lectura d’una manera regular, ja que n’hi ha fets importants i canvis d’una línia per l’altre. També penso que quan el personatge narra el llibre n’hi ha un vocabulari formal i antic. «BUP»,  «peles» o «hampa». No obstant, als diàlegs entre persones, n’hi ha un llenguatge informal i amb alguns insults. «Si no vols que tothom estigui al corrent del teu vici, hauràs de distribuir una miqueta de cavall entre els teus amics…».

Víctor Redondo 2A

“L’evolució de la Calpúrnia Tate” de Jacqueline Kelly

Jacqueline Kelly. L’evolució de la Calpúrnia Tate. Traducció Jordi Vidal i Tubau. La Galera. Barcelona, 2010. 270 pàgs.

La novel·la té com a protagonista una nena que viu a Texas. L’acció transcorre a llarg del 1899. Té 11 anys. Es diu Calpúrnia, coneguda familiarment per Callie. És una noia molt inquieta. Li agrada molt explorar, investigar, estudiar i descobrir el per què de tot. Tota la seva família és ben diferent. La seva mare la vol educar de la manera com havia de ser una dona:  havia d’aprendre a cuinar, cosir, a tocar el piano, en definitiva, fer totes les feines assignades a les dones a principis de segle.

Ella és la única nena entre set germans. El seu avi que és una mica misteriós i s’interessa per ella i les seves ganes d’aprendre. Li explica tot allò que vol saber. D’entre els seus set germans és amb en Harry, el més gran de tots, amb qui té una relació més forta. Sempre li dóna consells.

La seva curiositat la porta a voler saber més sobre la natura que l’envolta. Va al biblioteca i pregunta pel llibre de un científic, Darwin, l’origen de les especies, la bibliotecària li diu exasperadament que no tenen aquesta classe de llibres. No és per casualitat que l’autora sempre a principi de capítol posa una cita del llibre de Darwin, L’origen de les espècies.

«―Sisplau, senyora, té un exemplar del llibre del senyor Darwin?

―Què has dit?

―El llibre del senyor Darwin. Ja sap, L’origen de les espècies.

―Has de parlar més alt.

–El llibre del senyor Darwin, sisplau.

Em va clavar una mirada agra i digué:

–Però descomptat que no. No tindria mai tal cosa a la meva biblioteca. En tenen un exemplar a la biblioteca d’Austin, però l’hauria d’encarregar per correu. Això val cinquanta centaus. Tens cinquanta centaus?

-No, senyora.

–A més ―va afegir―, necessitaria una carta de la teva mare autoritzant-te a llegir aquest llibre en concret. Tens aquesta carta?

―No, senyora ―vaig contestar avergonyida.

–Ja m’ho pensava. Ara tinc llibres per ordenar.’’

Finalment el seu germà Harry li proposa que li pregunti al seu avi Walter.  L’avi va ser el que va desenvolupar la plantació i inventa una màquina per tractar el cotó que cultiva a la família. La Calli va entrar al laboratori i va descobrir la seva passió per la natura. L’avi la va portar a la biblioteca de la família i li va entregar un volum dels més famosos llibres de Darwin que la bibliotecària li avia denegat: L’origen de les especies. Es va descobrir que l’avi que tenia una aparència misteriosa va resultar una de les persones més divertides i interessants. I de la manera més divertida i entretinguda li va ensenyar el mètode científic.

El mètode científic és el mètode per poder descobrir coses d’aquell objecte o animal o planta i veure que té o per poder distingir-los entre espècies que és el que fa la Callie.

L’avi i la Callie, un dia que van anar a buscar les flor es van donar compte que hi havia una vicia diferent, una planta que no havien vist en la vida. La van enviar al comitè taxonòmic de plantes que son els que classifiquen les plantes. Els del comitè li van dir que s’anomenaria «Vicia tateii». Per vicia era la planta i Tate era el cognom, tate en llatí es diu tateii.

«Estimats professor i senyoreta Tate.                                                           

Als membres de comitè Taxonòmic de plantes de la institució Smithsonian ens plau d’informar-los que, al cap d’una recerca i un estudi exhaustius, hem conclòs que han identificat una nova espècie de veça peluda desconeguda fins ara. Pertany a la classe de les dicotiledònies, a l’ordre. Flabels, a la família de les papilionàcies i al gènere ‘Vicias’. És costum que aquell qui identifica primer una espècie li posi el seu nom, o que triï qualsevol sempre que no s’hagi utilitzat abans. Per això els suggerim que donin a conèixer aquesta planta com a ‘ Vica tateii’, una denominació que estaria d’acord amb les practiques habituals de la taxonomia. Tanmateix, són lliures d’anomenar la planta com vostès desitgin. L’institut els felicita per una troballa tan perspicaç.

Els saluda científicament, etcètera,                                                                        Henry C. Larivee                                                                                       President del comitè taxonòmic de plantes.»

 

Daniela Andrade 2A