David Cirici. La fàbrica de mentides. Empúries. Barcelona, 1996. 130 pàgines
En una ciutat poc habitada, molt freda i trista, vivien un grup d’adolescents: en Melu, en Ral i la Dana.La ciutat era plena d’injustícies i de poca alegria, la gent, no lluitava per millorar: «El primer dia, així que vaig haver passat la gran reixa de ferro que tancava el recinte, em vaig posar tan trist que vaig arribar a pensar que allí s’havia acabat la meva vida. Allí dins tot eren edificis rònecs, coberts immensos amb els vidres trencats i les teules desencaixades, muntanyes de ferralla rovellada, i fins i tot el mar era trist, fosc, cobert d’una capa oliosa on suraven bocins de fusta i peixos morts».
En Melu, el protagonista, explica que li agradava anar amb la seva mare els diumenges a la tarda a patinar, agafaven el bus i hi anaven.
Una d’aquestes tardes, entrant al bus, a principis de novembre, es va instal·lar una nova ”cosa” a la ciutat: la virtuala; era com una mena de cinema o espectacle que alimenta moltes fantasies per mitja d’una màquina de somnis.
«Es clar, que ja n’havia sentit a parlar, de la virtuala, però me l’havia imaginat com una mena de cinema en relleu. No em pensava que fos tan real i tan viva, i que a més d’imatges hi hagués olors i sorolls, i que fins i tot algunes coses es poguessin sentir amb el tacte, com el vellut suau d’uns seients que en realitat, eren de plàstic més dur.»
Els protagonistes lluiten per a deconnectar la màquina però no se’n surten, els veïns no col·laboren i, per tant, fracassen. Els diumenges a la tarda en Melu i la seva mare ja no anirien a patinar tant com a ells els agradava.
Al principi és un llibre que convenç perquè a meitat es torna una mica avorrit, i al final es torna interessant. Quan explica què és la Virtuala, i quan el protagonista està dins d’ella, l’autor ho fa molt bé i et sents dins la novel·la. M’ha agradat, especialment, el personatge principal, en Melu. El recomanaria a gent que li agradés llegir, i qui agradi la intriga. No és dels millors llibres que he llegit, però tampoc dels pitjors.
Oscar Fernández 2A
debocaorella 