Diari de l’Ariadna

3 de maig

Sense dubtes, Missió Trobairitz és un dels llibres que més m’han agradat. Per començar, la temàtica del llibre i el moment on està ambientat, l’època dels trobadors i trobairitz m’encanta ja que conèixer fets del passat em sembla molt interessant. M’encanta la història.

La protagonista, Trobairitz és un molt bon personatge. Tot i ser petita, és molt valenta, intel•ligent (ha tingut més vides, es clar, és una gata), audaç i una líder excepcional. Els seus trets característics són molt humans i penso que les persones així són d’aquestes que has de tenir al teu costat perquè saps que estaran allà on tu les necessitis i maquinaran una estratègia o només t’aconsellaran.

I ara ve la part on jo em queixo de tot el que no m’agrada de la història. La majoria del temps ho faig, així que aquesta ocasió no eé menys. Des de petita m’han explicat les edats de la història i en totes dic el mateix; és injust. L’home, el fort, el valent, el que ha de salvar a la dama… Es que les dones no podem sortir dels embolics soletes? Només podien estar a casa, cuinant per al marit i tenint una pila de fills. Estem bojos o què? Les dones som més que això i durant el temps ens han tractat de tontes i d’objectes que podien intercanviar per un cavall (un exemple bastant hardcore, però és la comparació que dóna a entendre la meva crítica). Si inclús fins fa relativament poc les dones no podien votar!

També penso que sí s’haguessin fet bé les coses des de el principi no existirien les injustícies que encara existeixen: racisme, homofobia, xenofobia, guerres…

Ariadna Domínguez, 3A

Retall de dietari

11 de novembre de 2014

Avui he acabat el llibre Las tejedoras de destinos, després de moltes setmanes portant-lo a la motxilla sense haver tingut temps de llegir ni un sol capítol. És per això que estic escrivint tot allò que m’ha transmès i el que m’ha ensenyat d’una tirada.

En el començament, no entenia molt bé  què estava passant. Els pensaments d’Adelice, la protagonista, semblaven desordenats en el text, hi havien flashbacks contínuament, els fets passats es barrejaven amb els presents, però al final vaig arribar a entendre el per què d’aquest desordre, i és que Adelice tenia tal cacau al seu cap que era incapaç d’assumir el futur que li esperava.

Poc després vaig saber de què anava el llibre; en Arras, el planeta, país o el nom que sigui correcte per descriure aquest lloc, les noies de setze anys es presentaven a unes proves per teixir el temps. O sigui, controlar el temps atmosfèric, la vegetació, la natalitat, les defuncions… absolutament tot, amb telars on les teixidores fan i desfan nusos. Si la Corporació, una espècie de govern que regia Arras, selecciona a una noia, es convertirà en teixidora i viurà envoltada de luxes, però lluny de la seva família i amb la impossibilitat de casar-se i tenir fills. Aquí es quan arriba el meu descontent. Per què les dones som submises de la societat? Per què la dona es qui sofreix les conseqüències de tot, vulgui o no? En aquest cas, detesto la forma en com tracten a les teixidores i a les dones d’Arras en general, ja que hi ha una desigualtat entre sexes bastant àmplia. Personalment, no podria viure a Arras, allà tot sembla “perfecte”, no hi ha delinqüència, rebel·lions de persones… La gent viu sota el domini de la Corporació, i sincerament, em considero una persona molt independent i no m’agrada gens que em manin ni em controlin, i menys persones que no tenen ni idea del tema.

Una altra cosa que no m’ha agradat massa és el cànon de bellesa que s’exigeix a les dones. Passen de no portar ni una gota de maquillatge a deliniar-se el llavis. Les teixidores són les més envejades a Arras, totes les nenes desitgen fer-se teixidores per el fet de veure’s com elles, quan realment no saben apreciar el que tenen al davant. Que són precioses. Per defensar això, puc dir que em veig artificial si em maquillo molt els ulls i la sensació de “cara-cartró” a causa d’una base molt pesada no em fa sentir bella. Des de fa uns mesos tinc un brot d’acne, i encara que no m’agraden gens els grans, no em veig lletja, no em baixa l’autoestima, em veig real, jove, em veig perfectament imperfecta i sé que els que m’estimen de veritat no em jutjaran per com vaig vestida avui o com tinc la cara, perquè si jo em sento bonica, tothom em veurà bonica.

Ara bé, el llibre també té moments que m’han agradat moltíssim, com les rebel·lions que mostra Adelice contra les seves mentores o amb un del homes més importants de la Corporació, el ministre Cormac. Em recorda a Katniss, la protagonista de la trilogia dels Jocs de la Fam, on no té por a res, qüestiona inclús el inqüestionable i s’enfronta a tot cosa que també he vist en Adelice a mesura que he anat llegint. És una de les coses que sempre em fixo tant en el llibres com en la meva vida diària; conèixer persones que són fortes, que es defensen de tot el que els hi caigui a sobre i lluiten fins a la mort per una idea que tothom rebutja és un dels trets més importants d’una persona, almenys per mi i sempre intento envoltar-me de persones així.

L’amor és també un plus en aquesta història. El cor d’Adelice es troba partit en dos, situació en la qual es pot trobar qualsevol dona i la forma en  què intenta no trencar els estàndards de puresa que les teixidores estan obligades a seguir em sembla curiosa però a la vegada poc ingeniosa, ja que al final es petoneja i fuig amb els dos. Un triangle amorós molt típic.

En definitiva, el llibre m’ha agradat molt, és veritat que he estat en tensió en alguns moments i molt perduda al començament, però al final tots els meus dubtes s’han resolt i espero aconseguir pròximament la segona part.

Ariadna Domínguez, 3B