Diari de l’Ariadna

3 de maig

Sense dubtes, Missió Trobairitz és un dels llibres que més m’han agradat. Per començar, la temàtica del llibre i el moment on està ambientat, l’època dels trobadors i trobairitz m’encanta ja que conèixer fets del passat em sembla molt interessant. M’encanta la història.

La protagonista, Trobairitz és un molt bon personatge. Tot i ser petita, és molt valenta, intel•ligent (ha tingut més vides, es clar, és una gata), audaç i una líder excepcional. Els seus trets característics són molt humans i penso que les persones així són d’aquestes que has de tenir al teu costat perquè saps que estaran allà on tu les necessitis i maquinaran una estratègia o només t’aconsellaran.

I ara ve la part on jo em queixo de tot el que no m’agrada de la història. La majoria del temps ho faig, així que aquesta ocasió no eé menys. Des de petita m’han explicat les edats de la història i en totes dic el mateix; és injust. L’home, el fort, el valent, el que ha de salvar a la dama… Es que les dones no podem sortir dels embolics soletes? Només podien estar a casa, cuinant per al marit i tenint una pila de fills. Estem bojos o què? Les dones som més que això i durant el temps ens han tractat de tontes i d’objectes que podien intercanviar per un cavall (un exemple bastant hardcore, però és la comparació que dóna a entendre la meva crítica). Si inclús fins fa relativament poc les dones no podien votar!

També penso que sí s’haguessin fet bé les coses des de el principi no existirien les injustícies que encara existeixen: racisme, homofobia, xenofobia, guerres…

Ariadna Domínguez, 3A

Missió Trobairitz

Missió Trobairitz és un llibre escrit per Cinta Arasa amb excel·lents dibuixos d’Ignasi Blanch, publicat per Ànimallibres el 2013.

El text, l’esquer que trobem a la contraportada és el següent: Una nit, poc abans del gran concurs de Trobadors del Llenguadoc, un escamot d’ombres miserioses envaeix els carrers de Tolosa. L’endemà moltes parets apareixen plenes de poemes escrits amb tinta violeta. Ni les seves autores, dones poetes fins aleshores desconegudes, en saben res. Qui deuen ser aquests petits éssers que han posat en marxa un pla per fer sentir la veu de les trobairitz?.

Però el que no farem en aquest apunt es desvetllar les incògnites que ens planteja. En tot cas caldria dir que la resposta a totes aquestes preguntes les trobareu en la lectura. Però abanda d’aquests esbós de resseny crec que aquest text és un acte de justícia.  La tradició  dels manuals de llengua i literatura catalana de Secundària ha obviat sistemàticament  les trobairitz. De manera amable l’autora ens introdueix  en el món medieval. Vegem-ne uns fragments a tall d’exemple:

«Les trobairitz són dones com l’Azalais, la Beatriu, les nostres mestresses. Dones que escriuen poesies, que fan cantar les paraules! Hi ha trobairitz aquí, a la nostra ciutat, i a tot Occitània, i més cap al sud, en terres catalanes i més cap a l’est i encara més enllà, cap a l’oest. Les trobairitz escriuen en occità, la nostra llengua […] Em sembla que les trobairitz més conegudes són Alumcs de Castellnou, Bieiris de  Romans o Maria de Ventadorn.»

«És un joglar! Els joglars s’encarreguen de cantar els poemes dels trobadors. […] és clar que els poemes dels trobadors són coneguts; ells s’encarreguen que els joglars els cantin tothora! No sé com s’ho fan potser els paguen perquè cantin les seves obres, vés a saber… Però se’n surten! I llavors, en arribar els concursos, tothom se’ls ha après, i els voten sempre i encara es fan més famosos. […] D’aquí dues setmanes se celebra el Gran Concurs de trobadors del Llenguadoc, els Jocs Florals. …othom sap queels Jocs Florals del LLenguadoc són els cncurs més importanta del món.»

A banda del gaudi del gust per la lectura que és el factor cabal cap on hem d’adreçar els nostres alumnes, és un bon text per a recomanar a alumnes que cursen tercer d’ESO, just el curs en què s’inicia l’estudi de la literatura catalana.

Joan Ducròs