Un rat-penat a la cabana, 5

Un rat-penat a la cabana 5 és un llibre que m’ha agradat moltíssim.

En 140 pàgines es plasma la vida d’una adolescent que ocupa una vacant de monitora en unes colònies durant l’estiu, la Marcy.

És un llibre entretingut i fàcil de llegir, on el tema principal són les preocupacions, les pors, els problemes i els dubtes que pot tenir tot adolescent durant aquesta etapa.

És un llibre que m’ha enganxat i amb el qual m’he sentit molt identificada ja que sovint penso i em passa el mateix que a la protagonista.

Anar a unes colònies d’estiu, és una cosa que mai m’ha cridat l’atenció; però després de llegir aquest llibre, m’he adonat que és un lloc on convius amb nois de la mateixa edat que tu, amb els quals comparteixes les mateixes inquietuds i per tant et sents plenament comprés.

Trobo que el llibre té trossos de diàleg molt bons, amb frases que m’han fet reflexionar i que em poden ajudar en la meva vida diària.

Crec que la traducció de l’anglès al català no és gaire ben feta!!

Personalment, m’agradaria que hi hagués una segona part on es narrés què li passa a la Marcy un cop acabades les colònies ja que el llibre acaba sense explicar-te com és la retornada a casa.

El recomano, perquè he gaudit molt de la lectura.

Virginia Ayala, 2B

Operació rescat

El llibre que vaig decidir agafar després d’una estona buscant a la biblioteca del meu barri vas ser: Operació Rescat

És un conte que va sobre una colla d’amics que formaven part d’un Clam, el Clam del Barça. El dia de l’aniversari del Clam, els avis fundadors, havien preparat una sorpresa per als nens de la colla. La sorpresa era veure les fotografies del Barça que havien fet història, però la penya del Clam es va trobar amb una desagradable sorpresa i un cas que junts i units com mai van haver  de resoldre .

M’he sentit molt identificat amb aquet llibre perquè va sobre l’esforç, el companyerisme i els bons i dolents aspectes que pot tenir un grup d’amics, com el que jo tinc.

Una de les raons per les quals en veure solament la portada em va cridar la atenció, va ser que aquell llibre  portava l’escut del meu equip de futbol preferit, el F.C.Barcelona. També em va cridar molt l’atenció que totes les dades, dates i fotografies que apareixen durant el llibre sobre l’equip de futbol , són reals. Tots els fets que s’expliquen al llibre són redactats amb detall i això  m’ha agradat, perquè ajuda als lectors a ficar-se millor a la lectura. Aquet llibre té bastantes escenes d’acció que ajuda a que el llibre no sigui ni repetit i ni avorrit. Les il·lustracions que hi ha al conte són favorables i adequades per imaginar-te visualment  millor la història i per tant entendre-la millor.

El que menys m’ha agradat d’aquet llibre es que hi havien escenes que es repetien, es semblaven en l’explicació i el tema. D’aquet llibre puc dir poques coses dolentes ja que és un dels contes que més m’ha agradat.

En resum, és un llibre interessant, enriquidor i recomanable.

Gabriel Carrera,   2B

LA Cristie i la caçadora de l’Indana Jones

 La Christie i la caçadora de l’Indiana Jones és un llibre que es basa en la història d’una noia de 14 anys que es troba en plena adolescència i tot el que això comporta.

L’autora, a través de la protagonista, planteja els problemes personals i quotidians que caracteritzen aquesta etapa: la preocupació pel pes, la timidesa, les manies i obsessions, la relació amb la família, la inseguretat, el no ser acceptada pel grup, el que poden arribar a pensar d’ella, etc.

Tot això comença a canviar quan arriba un nou company a l’escola del qual s’enamora, en George, un noi amb discapacitat física que l’estima tal com és.

Ella, a partir d’aquest moment, comença a acceptar-se i a donar importància a totes aquelles coses que de veritat les tenen.

Aquest llibre m’ha agradat bastant i m’ha ajudat a reflexionar sobre que cal tenir l’autoestima ben alta per respectar-se i fer-se respectar.

M’ha fet veure que l’adolescència és una etapa que ha de passar i que al cap dels anys, els dubtes o pors d’aquest moment, deixaran de tenir importància.

Virginia Ayala, 2nB

 

 

“El diari de Zlata” de Zlata Filipovic

Zlata Flipovic. El diari de Zlata. Columna. Barcelona, 1993. 123 pàgines

Zlata que tenia 11 anys vivia en Sarajevo. Va començar a escriure un diari on va explicar tot el que li va passar durant 2 anys.

Va acabar les vacances i Zlata ja va començar l’escola. Un dia va pujar la muntanya Jahorina i va passar allà el cap de setmana. Quan va tornar de l’escola va trobar a la seva mare plorant: «A la Zlata se li va fer un nus a la gola. Es va sentir molt trista, quan va veure al seu pare amb l’uniforme de guerra». El seu pare va haver d’anar a la seva unitat de reserva de la policia. Quan va marxar, la seva mare es va quedar plorant i, seguidament, la mare va trucar a familiars i amics; tots junts la van anar a visitar. Al dia següent, li van donar la notícia que el seu pare tornaria l’endemà.

El dimecres 23 d’octubre del 1991 va començar la guerra dels Balcans, la gent estava en refugis sense aigua i sense llum. La mare i el pare i la Zlata estaven mirant la televisió «on passaven imatges terribles: i se sentien malament, passaven gent plorant, gent ferida, mentre queien les bombes.»

El diumenge 12 d’abril de 1992 ja les coses es van calmar una mica i la gent va començar a sortir als carrers perquè ja tot s’havia calmat i estaven feliços.

Vinguessin d’on vinguessin, les notícies i les imatges eren terribles. El pare i la mare no volien que la Zlata mires la televisió quan hi sortien informacions, però a ells, els infants, no se’ls podien amagar  els horrors que passaven. El neguit i la tristesa han tornat.

M’ha agrada perquè és molt interessant. El recomanaria als nens i nens de la meva edat. Hem d’aprofitar tots els nostres moments feliços amb la família perquè pot ser en el futur no hi estiguin. M’ha agradat perquè al principi és una nena feliç però més endavant passen coses com que arriba la guerra. Jo crec que la Zlata es va sentir trista amb por que li passes alguna cosa als seus pares.

Michelle Jama 2B

“El llibre negre dels secrets” de F. Higgins

F.E. Higgins. El llibre negre dels secrets. Cruïlla. Barcelona 2007. pàgines: 282 pàgines.

La novel·la comença amb el Ludlow Mostela, fugint de casa seva per no morir. En Ludlow  arriba a Pargus Parvus, amb el cotxe d’en Jeremiah Trinquet. Quan arriba entra a casa d’en Jeremiah, li roba els guants i la bufanda. Quan  i se’n va veu una botiga, la d’en Joe Zibbidou, un prestador secret que el convida a passar. Quan és dins el Joe, li pregunta si vol treballar  per  ell, i en Ludlow accepta.

Al dia següent, tota la gent va cap a la botiga, a veure quin nou negoci s’ha establert al seu poble. Quan en Joe sent l’escàndol que hi ha a fora, surt a penjar un nou cartell que posa “Joe Zibbidou casa de penyores”, i les tres rodones daurades que simbolitzen les cases de penyores.

«La botiga en si era diminuta. Entre l’aparador i el taulell no hi havia més de tres passes. Va passar darrere el taulell i va obrir una porta molt pesant que donava a la rebotiga. A la paret del fons hi havia una finestra que deixava passar la poca claror de lluna que il•luminava l’estança. Els mobles eren escassos i vells: dues cadires amb respatller de barrots i una taula, una petita cuina i un llit acostat a la paret. En canvi, la llar de foc era immensa. Feia com mínim dos metres d’amplada i tres de fondària i ocupava quasi tota la paret. A cada costat de la xemeneia hi havia na butaca entapissada. No era gaire, però en Joe va trobar que seria suficient.»

En Jeremiah Trinquet que té tot el poble endeutat, diu que aquest poble no el necessita perquè no tenen res que empenyorar, però en Joe no hi està d’acord. Quan tots se’n van, el enterramorts es queda allà i quan el Joe el veu el convida a venir aquesta nit a les dotze. Quan toquen les dotze, l’enterramorts va casa d’en Joe, i li diu que li empenyora el seu secret; l’enterramorts accepta.

Així durant tots els dies en secret, els veïns van a casa d’en Joe. Però un dia tots diuen que el Joe els ha traït,  i que ara tots estan endeutats amb ell; el volen matar però no era veritat. Però el poble no sabia que en Jeremiah estava darrera, i que els estava manipulant. En  Jeremiah mor d’un atac de cor. En Joe i el Ludlow se’n van perquè no tenen res a fer a Pargus Parvus.

Durant dos dies i dos nits caminen fins arribar a una cova, on estan tots els llibre de secrets que han anat passant per la família d’en Joe, però també el Ludlow es troba amb el senyor Jelisco, una persona que va conèixer a la City.

«Va agafar el maletí, va començar a caminar cap al fons de la cova i es va ficar a la boca d’un túnel estret i fosc que començava allà. A mi em feia una mica de respecte entrar-hi, però no tenia alternativa. Vaig agafar una torxa de la paret i vaig segui a en Joe.»

En Joe diu al Ludlow si voldria ser ell qui continués el llibre quan ell morís i en Ludlow accepta. En Joe li diu que ara tindrà que explicar al seu secret, i quan el Ludlow explica el seu secret acaba la història.

A mi el llibre m’ha agradat molt, perquè el misteri del passat, de cada un dels protagonista és interessant, i tots el problemes que tenen els veïns, per culpa d’un avar, és mol trist, i que sempre penses perquè no fan res;  fins que ho fan equivocant-se, i tu penses què passarà fins que es solucionarà tot. Acaba bé i això de mantenir el misteri fins el final m’ha agradat molt. Aquest llibre, l’heu de llegir perquè enganxa, el misteri que hi ha és molt gran i passes una bona estona llegint-lo.

Ivan Urbina 2B

“L’esperit dels gels” de Maite Carranza

Maite Carranza. L’esperit dels gels (títol original La nit dels Arutams publicat el 1999). Bromera. Alzira, 2010. 312 pàgines

Tot comença a Groenlàndia. En una nit màgica es troben en vaixell en DJ, l’Otília, l’Anarfiq, l’home dels illots. Tots junts s’embarquen a un viatge que els portarà fins al cor de d’Amazones. Durant aquet viatge a l’Otília li agrada en DJ però ell hi diu que es massa jove i que no l’estima. Llavors ella es tira al mar i és rescatada pel Wilfred ajudant del doctor Peddeckoe. Aquest  l’acull al seu vaixell. Peddeckoe descobreix la relació del DJ amb l’Otília i vol aprofitar-se d’ella. Li proposarà un intercanvi a DJ; l’Otília pel Home dels Illots, ell accepta.

Quan es troben  es retroben, en DJ els proposa anar amb l’helicòpter.  Aquest s’estavella contra un arbre i un grup de missioners els rescaten. I quan es recuperen de la caiguda segueixen amb el seu viatge mol llarg per l’Amazones fins que arriben a una tribu. Allà es troben amb una asiàtica que es diu  Saumark, que va pertany a una expedició que es va perdre. Van continuar junts la seva aventura fins que van trobar la tribu dels sanguinaris i el home dels illots concentra tota la seva energia i explota.  Al final, es casen la Suamark i en Wilfred i en DJ i l’Otilia. v

Aquet llibre està bé perquè és d’aventures, amor una mica de fantasia però ha sigut molt complicat de llegir perquè esta parlant d’una cosa però després salta a un altra i el text es una mica complicat.

Montse Castillo 2B

“El pes de la por” de Jordi de Manuel

Jordi de Manuel. El pes de la por. Alfaguara. Barcelona, 1998. 156 pàgines.

Aitor, el protagonista d’aquesta història, és un noi de disset anys. Té una xicota que es diu Marina i uns amics: l’Aleix, l’Adrià i el Marc. El protagonista juga en un equip de hàndbol. L’entrenador d’aquest equip es diu Roman i té una filla de tres anys, la Laura.

En un entrenament, quan l’Aitor i el Roman estaven parlant, de sobte començà a fer-li mal el cap i la panxa. L’Aitor li preguntà què passava. El Roman li deia que no hi havia cap problema.

Però l’Aitor insistia en saber què li passava, fins que l’entrenador va ”explotar” i va dir-li. Volia parlar amb ell a soles. Va ser llavor quan el Roman va donar a l’Aitor un diari personal. Va assenyalar-li per on començar la lectura.

L’Aitor llegia i llegia, i cada vegada entenia menys de què anava la cosa. Fins arribar al paràgraf on deia que el seu entrenador patia d’un virus de la sida. Aquests serien uns fragments del seu diari personal:

«Quan baixava a la ciutat sempre sentia una mica d’angoixa. Tants cotxes, el soroll, la gent caminant de pressa… Només hi anava quan era necessari, per comprar allò que al poble era impossible d’aconseguir. Anys enrere, de vegades baixàvem a la ciutat per anar al cine, a veure aquelles pel·lícules que tothom deia que no ens podiem perdre […]. Vaig donar a recepció el paper que m’havia escrit el Dr. Escofet. Em van tenir en una saleta durant mitja hora. En sentir el meu nom vaig aixecar-me com un ressort […]. Un infermer em va acompanyar a una habitació ampla que té tres llits […]. Al principi em van posar un gota a gota, que em van treure el segon dia, ja que l’infecció era lleu. Em van medicar amb antibiòtics i unes pastilles que em van fer desaparèixer el dolor al pit i la tos. Em van treure sang dues vegades. Van arribar a visitar-me cinc metges diferents, que sempre venien en grup. M’exploraven els ganglis del coll, m’auscultaven el cor i els pulmons per davant i per darrere, i seguidament sempre m’observaven molt de prop el pit i l’esquena, com si esperessin trobar alguna cosa a la pell… […]. L’informe de l’anàlisi contenia una renglera incomprensible de noms i nombres, però l’últim paràgraf era important, i la seva contundència i claredat, aclaparadores: SEROPOSITIU. La sang del pacient Roman Palacios Gómez conté anticossos anti-VIH- Virus de la Immunodeficiència Adquirida»

Quan va llegir aquell paràgraf, se li va aturar el cor. No es creia el que estava llegint. Va posar l’excusa que la seva xicota l’esperava i se’n va anar. Passats uns dies, l’Aitor va anar a la consulta del seu oncle que era metge. Li va plantejar un cas hipotètic explicant-li que el professor li havia encomanat un treball sobre la sida, i volia més informació sobre el tema. El seu oncle li va explicar tota mena de dubtes:

«―Aitor! Feia molt de temps que no em venies a veure un diumenge. Això sí que és una sorpresa!

―Segur que em véns a veure perquè t’has tornat a lesionar […].

―No és per això que et vinc a veure, oncle, és per una qüestió ben diferent. Mira oncle, és que a l’insti el profe de natus, que és un pesat, ens ha manat a fer un treball molt difícil i no hi ha

manera de treballar informació […].

―Quina mena de treball és? ―va preguntar amb curiosiat l’oncle […].

―A mi m’han encolomat un treball sobre la sida ―vaig mentir.

―Tots els virus tenen una mena de coberta. Aquesta mena d’escorça està feta per una munió de diverses molècules.

Cada tipus té una coberta característica pròpia […].

―I dins la coberta què hi ha? ―vaig interrompre’l.

―A dins hi ha una mena de capseta, que rep el nom de càpsida, on hi ha la part que realment fa mal […].»

Tots el jugadors de hàndbol, en assabentar-se de la notícia, els va entrar por. No paraven de pensar que podien ser contagiats pel seu propi entrenador. Un dia, a l’entrenament, Marc estava atacant. Nacho, el porter ni tant sols va veure la pilota. L’entrenador estava darrere la porteria, quan de sobte va rebre una pilotada a la cara. El Marc li va demanar perdó. El primerque va dir l’entrenador va ser que ningú el toqués, ningú: «―És millor que ningú em toqui! ―va cridar enèrgicament posant una cara que més aviat semblava un gos rabiós.»

Tothom va donar unes passes enrere. Van ser moments de tensió. L’entrenador va anar a mullar-se la cara i a netejar-se la sang. Quan va tornar va dir que havia estat una bona jugada, però llàstima que havia passat aquell incident.

Els dies passaven, les setmanes també però, malgrat tot això, no es va curar. Quina llàstima que no hi va haver un final feliç. Però com diu l’autor d’aquest llibre: «Qualsevol dia tu podries viure una història com aquesta».

A mi personalment m’ha agradat bastant aquest llibre, ja que tracta d’una persona, d’un entrenador en aquest cas, que lluita cada dia i a cada hora per vèncer la sida. El  recomanaria a persones de la meva edat o no tant de la meva edat perquè s’adonin de què és estar cada dia lluitant i estar de metge en metge per una malaltia quan  nosaltres només que tenim la grip i  ja ens queixem.

Dina Aoulad 2 B

“L’anticlub” d’Àngel Burgas

Àngel Burgas. L’anticlub.  La Galera. Barcelona, 2020. 175 pàgs

És un grup de nens que formen l’Anticlub. Són nou nens. El protagonista, en Jordi, la Mireia (que era adoptada i en veritat es deia Sukiya), la Glòria (no tenia mà), la Sara (tenia problemes de creixement), en Rafa (el més lleig), en Víctor (anava amb cadira de rodes), en Marc (tenia un problema que es deia ACI) i la Sonia (era un any més gran que tots). Aquests nens feien tot elpossible per solucionar les coses ANTI. Són coses, que l’altre gent fa malament i les volen solucionar.

Per exemple, hi havia una cuinera masclista. Sempre li posava més menjar als nens que a les nenes.

«―Me n’has posat poc, Lupe –es queixava la Mireia.

―En tens prou i de sores –responia la cuinera.

―Però a mi m’agraden molt els espaguetis!

―A tothom li’n poso la mateixa quantitat!»

Això ho van solucionar dient-li al director.

Una altre cosa es que a una nena, un nen li enviava missatges molt forts.

«―T’has decidit, eh? Ja m’ho imaginava. Sé com ets per dins, encara que per fora vagis de nena maca. Vols marxa, oi? Digues què vols de mi i veurem si t’ho puc donar. Portes calcetes blanques avui? Les que duies el divendres a l’hora d’educació física? Vaig veure com et canviaves al lavabo.»

Ho van solucionar, dient-li al nen que si volia una cita i ell la va acceptar. Així el van descobrir.

L’autor a part de ser escriptor, dóna classes d’educació visual i plàstica a l’ESO i el Batxillerat. Per això escriu llibres sobre nens d’institut, perquè esta convivint amb ells. El llibre m’ha interessat perquè són com detectius que volen trobar la solució de tot. A mi també m’agrada trobar-la. Hi ha un llibre que ha llegit en Víctor flanagan que també s’assembla al que he llegit.

Laura Moreno 2nB

“Serena” de Dolors García Cornellà

Dolors Garcia i Cornellà. Serena. Cruïlla. Barcelona, 2012. 192 pàgines.

El llibre comença a l’any 1428, a l’Edat mitjana. La protagonista del llibre, la Serena (segona filla d’una família molt pobre), viu a Barcelona amb la seva mare i la seva família que són sis dones més: la Blanca, l’Eulàlia, l’Agneta, la Simona, la Cecília i la Maria .Totes elles treballen soles fent tapins, treball del seu pare, que elles fan per poder pagar el rescat del seu pare, raptat pels pirates.

El dia de la Candelera, mentre són a l’església de Santa Maria del Mar, un terratrèmol sacseja la ciutat de Barcelona, provocant moltes morts. A la Brígida Gotmar (la mare de la Serena i de les seves germanes) li cau una pedra al cap i mor i la noia queda sola amb les altres sis germanes, la més petita acabada de néixer.

La Gelvira la seva amiga, que treballa sent llevadora amb permisos especials (pel fet de ser dona) l’ajuda a ocupar-se de les seves germanes, li ensenya l’ofici de llevadora i l’ajuda a seguir cap endavant cada vegada que la noia pensa que no podrà tirar endavant a la seva família. La Serena ha de fer front a moltes situacions complicades , però ella i la seva família a poc a poc, aconsegueixen tirar endavant .

Al cap d’un temps de la mort de la seva mare, arriben de Castellfollit els dos cosins de les germanes Estrany, el Martí i l’Amanda Gotmar, i els expliquen que el terratrèmol també ha afectat a Castellfollit i que són els únics familiars vius que els queden .

Els personatges els passen moltes coses que fan créixer la seva economia, com per exemple la venta de escriptures d’un notari difunt, o que el Martí torni a explotar l’hort que esta darrera de la casa, i que es posi a treballar com a conreador de terres, que també construeixi llits, compri i uneixi successivament per fer-la més gran i més còmode, també construeix un entresolat, contracten a la Joana (a la criada) per fer més feina. El Bernat (un mariner que necessitava una casa per a viure) els demana que li lloguin la seva casa per set-cents sous l’any. El Bernat i la Serena s’enamoren i de mica en mica les coses milloren.

Però també hi ha coses que no els van anar tan bé, com per exemple que un senyor de l’alta nobles (Berenguer de Gualbes) els destrossa la casa i segresta la Maria, la Cecília (les dues petites) i l’Eulàlia (la que es pensen que és muda) culpa de l’avarícia d’en Martí.

Al final de la novel·la, rescaten als presoners dels pirates a Trípoli, entre els quals hi ha l’Anselm, el pare de les noies. Els tapins que fabriquen la família dels Estrany agafen renom de ser els millors de tota la ciutat. La Blanca es casa amb el Jaume i el Bernat torna a casa dels Estrany amb la idea de casar-se amb la Serena.

La història que s’explica a Serena és imaginada , però podria haver passat a la Barcelona real del segle XV. La ciutat i la vida que s’hi feia sí que volen reflectir la realitat d’aquell temps. Els carrers, les places, el espais, els oficis, les intrigues, l’economia, els estaments socials, la reina Maria i el rei Alfons, les malalties, l’educació, les cases, la vida de les dones i els infants, els terratrèmols, tot es real. Com també ho són els sentiments, les emocions, les relacions, la mort i la vida.

Marta Garcia Anguren 2B

“El dimoni dels nombres” de Hans Magnus Enzensberger

Hans Magnus Enzensberger. El Dimoni dels Nombres. Les tres edats,  1. Siruela. Madrid, 2011. 7a edició. 256 pàgines.

L’autor a part de ser novel·lista, també és assagista i poeta. El llibre de poemes més famós és l’Enfonsament del Titànic.

La intenció del llibre és ensenyar matemàtiques a un nen a qui no li a agraden especialment. S’estructura en dotze nits que fan al mateix temps de capítol. El títol del llibre és El Dimoni dels Nombres. Els somnis que té durant aquestes dotze nits tenen com a protagonista el Dimoni, que intenta explicar les matemàtiques amb elements que té al seu voltant. Per exemple quan utilitza els cocos per ensenyar-li els nombres triangulars:

«―Segueix tirant cocos! ―va cridar l’homenet.

En Robert va seguir tirant cocos a la sorra.

―Què veus ara?

―Veig triangles ―contestà en Robert.

―Vols que t’ajudi? ―va preguntar el dimoni.

I tots dos van anar agafant cocos i els van anar tirant daltabaix, fins que tota la sorra del voltant va estar plena de triangles.»

Un altre exemple és en el capítol 3 on el dimoni intenta ensenyar-li els nombres primers:

«Ara sí que en Robert estava encantat de la vida.

―En el sis no cal que hi pensem, perquè és 2×3. Però el set si que és de primera.

―De primera! ―exclamà el dimoni dels nombres complagut.

―L’onze, també.

Tot el que li ensenya és útil pels últims cursos de Primària i els primers de Secundària. M’ha agradat molt perquè m’encanten les matemàtiques i a més a més són molt importants per la vida. Té moltes il·lustracions, són molt colorides i serveixen per aclarir més, el que explica sobre les matemàtiques. El llibre es per persones que tenen por a les matemàtiques, però per les que no en tenen, també.

Laura Moreno 2B