Efemèrides

Recordatoris literaris

Dia Internacional de la Poesia

 

dia_mundial_lateral

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per festejar-lo el poeta de Lleida Jaume Pont ha escrit el poema “Illa escrita”

Altra vegada sóc

al lloc mateix on sempre arribo

Joan Vinyoli

 La mirada inventa el món, la llum.

Aquí comenta el naufragi de l’ombra

o la secreta deriva dels ocells.

 

Sota la parpella, la matèria blanca

i la llum negra, eternitat suspesa

en l’aire com una música muda.

 

Invento el temps i el seu viatge:

poema, areny i duna líquida, tinta

o roca al peu dels núvols emergida.

 

Altra vegada sóc al lloc mateix

on sempre arribo: la mar on viu

la filla del més damnat dels déus

i d’aquella gran bagassa del dolor

que porta per nom Malenconia.

 

Tot és un lent ajornar el clam

de la mudesa, tot és callada espera.

 

Només se sent una vaga fressa d’ales,

el foc blanc i l’aigua negra que bateguen

al cor d’aquesta illa escrita. Només:

en un mar de silencis, la foscúria.

 

El poema s’ha traduït del català a vint llengües més, les altres oficials de Catalunya i algunes d’escollides entre les que parlen els altres ciutadans del país.

 

dia_mundial_poesia_heade_2015

 

 

Dia Internacional de l’Holocaust

La celebració del Dia Internacional de la Commemoració de la memòria de les Víctimes de l’Holocaust gira a l’entorn de “La llibertat, la vida i l’herència dels supervivents de l’Holocaust”. A més coincideix amb el setantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial i la fundació de la Organització de les Nacions Unides (ONU), que refelectí el profund impacte de l’Holocaust.

holo_img_1

La fundació de la ONU va possibilitar la Carta de les Nacions Unides i la Declaració Universal dels Drets Humans, consagrant així, els drets humans per a tots els pobles del món.

L’herència dels supervivents de l’Holocaust té certa tradició literària. és per aquest motiu que us oferim unes suggerències que tracten al voltant de la temàtica dels camps de concentració i dels totalitarismes. Les recomanacions referides a literatura juvenil les podreu trobar a la biblioteca del centre.

Recomanacions d’obres literatura juvenil

Diari d’Anna Frank

L’amic retrobat de Fred Uhlman

Cuando Hitler robó el conejo rosa  de Judit Kerr

El diari de Zlata de Zlata Filipovic

El noi del pijama de ratlles de John Boyne

Boris de Jaap ter Haar

Mati fosc. Breu faula antifeixista de Franck Pavloff

Ens hem permis  afegir un petita llista d’obres adreçades a adults que han estat escrites per supervivents dels camps de concentració

 Literatura per adults

 KL Reich de Joaquim Amat-Piniella

La escritura o la vida de Jorge Semprún

La trilogia d’Auschwitz de Primo Levi

El xal de Sílvia Ozyck

Necròpolis de Boris Pahor

WAR & CONFLICT BOOKERA:  WORLD WAR II/WAR IN THE WEST/THE HOLOCAUST

I, per acabar, us deixem amb aquesta llarga,  significativa i emocionant dedicatòria que encapçala La trilogia d’Auschwitz de Primo Levi

«Els qui viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar alvespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no.

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern.

Penseu que això ha passat:

Us confio, aquestes paraules.

Graveu-les als vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malatia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.»

“In memoriam”

Aquest darrer dia del mes va ser l’últim, fa trenta anys, de la vida del poeta Joan Vinyoli

Vindrà la mort

Vindrà la mort

i els ulls m’arrencara;

veuré llavors un altre firmament.

La finitud és un vaixell varat,

l’hortalissa que menjo no té cucus,

el silenci m’impregna de clarors.

La mort és purament un canvi més.

De Domini màgic

vinyoli-eng

25 anys del Suplement de Cultura de l'”Avui”

“cultura”, del llatí colere que significa cultivar o conrear.

http://www.elpunt.cat

«Encara no sé ben bé com hi vaig anar a parar. Algun arcà arrenglerament astral i l’epifania temerària d’un parell de caps que van suggerir el meu nom van fer que, des de la meva posició d’auxiliar de redacció, caigués cap amunt com a editora del nounat suplement de Cultura. En el seu debut, a finals dels potsmoderns vuitanta, el suplement era coordinat per Avel·lí Artís, que hi va fer un pilotatge pràcticament experimental perquè poques setmanes més tard li va esquitxar el relleu al David Castillo. En Castillo va ser i és, sens dubte, el gran factòtum que va modelar el suplement i que l’ha conduït sense descans fins a la publicació d’irrebatible prestigi que és avui dia. […] Hi vaig ser, crec, set anys. Vam patir, però també vam gaudir i vam riure moltíssim, i, malgrat les dificultats, crec honestament que el suplement és i continua sent una universitat ben profitosa per a tots els qui hi col·laboren i els que el llegeixen. Alemenys ho va ser per a mi. Els que han vingut després encara ho han fet millor, i, no sense enveja, considero que l’equip actual és insuperable. La meva aportació va ser petita com l’escuma quàntica, però sempre tindré l’orgull d’haver estat de les primeres a tastar tinta de mel i suor del suple Cultura».

Marga Moreno, “Els dies d’escuma” (fragment) , Suplement de Cultura. 26/09/2014, pàg. 2

1cultura

«El camp de la crítica literària tradicionalment es caracteritza per la coincidència de diverses franges d’actuació: la crítica als mitjans de comunicació, la crítica professionalitzada, la crítica acadèmica, la crítica d’autor i la crítica amateur. […] Ara bé, el sistema literari català presenta certes deficiències que fan que algunes franges de la crítica hagin de carregar més pes del que seria normal. Aquest és el cas dels diferents suplements culturals que existeixen als diaris catalans, sobretot el suplement setmanal Cultura d’El Punt Avui, que arriba al quart de segle com a publicació independent.

Al llarg dels 25 anys de Cultura, comandat amb dedicació, intel·ligència i sensibilitat per David Castillo i el seu equip, s’ha convertit en una eina indispensable de la construcció de la realitat artística general del país. No hi ha cap bibliografia sobre espectacles parcials de la cultura (literatura, art, teatre, dansa, cinema…) que no citi articles de Cultura. La continuïtat de Cultura ha contribuït en gran mesura a l’estabilitat de la cultura catalana.

Cultura és ben mereixedor de tres coses: una rigorosa antologia dels millors textos publicats, una bona exposició sobre la seva trajectòria i un matisat assaig monogràfic que analitzés el fons el seu abast i impacte.»

Sam Abrams, “Un quart de segle!” (fragment) , Suplement de Cultura. 26/09/2014, pàg. 9

cultiura2

«Sóc més de lletres que de números, però de vegades cal fer-ne alguns per valorar la magnitud de les circumstàncies. Un total de 25 anys multiplicat per una mitjana d’entre 40 i 44 suplements anuals dóna més de mil edicions. El Cultura va començar amb 12 pàgines (també n’ha tingut 16, 24 i 32) i en dissabte (també s’ha publicat en dimecres, dijous o divendres). Això vol dir desenes de milers d’articles entre opinió, crítiques, ressenyes, creació, reportatges, entrevistes… I més de 1.000 portades. […]

Si els ulls són el mirall de l’ànima, diuen, les portades ho són del suplement i, una mica, dels que l’han creat estèticament, un factor que també importa, també és cultura.»

Lluís Llort, “Els miralls de l’ànima del suplement” (fragment) , Suplement de Cultura. 26/09/2014, pàg. 10

DavidCastillo

«No havíem celebrat mai un aniversari, en cap ocasió: ni als deu, ni als quinze, ni als vint anys de la gestació del primer Cultura. Ho dic també perquè no ha estat idea meva fer-ho, però amb l’agraïment dels que ho han volgut clebrar i anunciar. La feina cultural al nostre país no ha estat fàcil, segurament tan difícil com a la resta de la península, on, paradoxalment, la majoria de premis Nobel que han tingut han estat de literatura. Aquí quan vam tenir l’oportunitat, en el cas de Guimerà, els nostres veïns es van encarregar de boicotejar-lo, sense respectar ni tan sols que el poeta i dramaturg havia nascut a Tenerife.

Dit això […] la feina ha estat el treball apassionant, i alhora rutinari: intentar ordenar els meus companys i anar enllestint de tant en tant llibres de poemes i alguna novel·leta. El drama de la meva vida ha esat tenir els paios més intel·ligents del món, des de Pere Calders, Jaume Vidal i Alcover, Joan Triadú, Isidor Cònsul, els tres Riambau, Julià Guillamon, el filòsof i fotògraf Ferran Sendra ―que ens feia de compaginador i de xòfer quan anàvem amunt i avall pel continent als convulsos anys noranta―, Víctor Alba, Valentí Puig, Miquel de Palol fins la més jove, com Pedrals, Gomila, Escoffet i companyia. Hem tingut pressupost ―en escasses ocasions―, misèries i períodes d’una certa convalescència. En qualsevol cas, hem conreat la felicitat per tenir el luxe de ser una mena de república ―sempre independent― de savis isonats, que no han perjudicat la comunitat sinó que l’han feta avançar. Què seria del nostre país sense arquitectes, els pintors i els poetes? Qui ens vindria a veure? I com sabeu, Catalunya és una de les zones del planeta més visitades. No vénen a veure els nostres polítics sinó els artistes, aquells que ens han convertit en una capital estètica, que haurem d’incrementar si assolim la sobirania i ens separem de qui ens detesta i ens posa pals a les rodes.»

David Castillo, “Aniversari?” (fragment) , Suplement de Cultura. 26/09/2014, pàg. 4

 

Montserrat Abelló. “In memoriam”

safe_image.php

Just ahir, als 96 anys d’edat,  ens va deixar Montserrat Abelló, traductora i poeta (no volia que li diguessin “poetessa”). És considerada una autora i traductora fonamental de la segona meitat del segle XX. Acabada la Guerra Civil hagué d’empendre el periple de l’exili que la portà a França, Anglaterra i, finalment, a Xile. Gràcies al seu coneixement de l’anglès traduí al català obres de poetesses angleses entre les quals cal assenyalar l’obra d ela Sylvia Plath. I traduí també obres d’Espriu i de Maria-Mercè Marçal a l’anglès.

 

9227montserrat_abello_sylvia_plath_soc_vertical_p

 

En una entrevista a Vilaweb explicava que ‘La força que tinc em va néixer durant la guerra’, i  com qui no conta res, que la famosa bomba de la Gran Via barcelonina havia esclatat molt a prop de casa seua. I que, quan va passar, ella portava una plata de menjar que va evitar que caigués… i van continuar menjant.

De ben segur que hi haurà els obituaris pertinents que posaran de manifest la seva personalitat i la seva obra.  Però en aquest apunt ens interessa  la seva veu. D’una banda podeu  llegir una entrevista que li feia Adrià Pujol ara farà ben bé un any; i, de l’altra, us fem a mans un dels seus poemes perquè el que ens interessa més dels poetes són els seus mots, una afirmació amb la qual Montserrat Abelló hi hagués estat d’acord.

Tan sols la paraula nua

la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitudde promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

Joan Ducròs

Sant Jordi segons Josep Maria de Sagarra

sant jordi

«En aquesta famosa diada són bastants els escriptors ―diguem-ne escriptors― que es dediquen a explorar la part espectacular de festa major de les llibreries per engegar a la circulació i a la venda una literatura de vegades truculent, de vegades imbècil […] i mirar si amb la badoqueria pública troben la manera de fer un negociet […] amb una mercaderia que els altres dies de l’any tindria una escassíssima acceptació. […] em penso que els escriptors obraríem molt santament recomanant la diada del Llibre […] que la diada del Llibre no és la diada del llibre imbècil o del llibre tronat que surt a darrera hora amb una coberta llampant i amb uns anuncis de xarcuteria, sinó la diada del llibre és pel llibre que s’ho val, per les grans obres essencials, antigues i modernes, pels llibres que poden ésser d’utilitat, una companyia, una lliçó o una reacció.

Mirador, 25-IV-1935

Els 50 anys de “Els altres catalans” de Paco Candel

Francesc Candel. Els altres catalans. Edició no censurada. Pròleg de Najat El Hachmi. La Butxaca. Edicions 62, 2014. 408 pàgines. 3a edició

Els altres catalans_2

 

«Barcelona, barri de Can Tunis, 15 de febrer-22 d’octubre de 1963». Aquest és el peu de pàgina amb què acaba Els altres catalans, llibre amb què Paco Candel  va donar veu a la immigració―,  va sortir al carrer el 1964 i en tan sols tres setmanes es van acabar els 30.000 exemplars que es posaren a la venda. Per tant enguany es celebra el cinquantenari de la seva publicació.

Els lectors  eren, sobretot, catalans de naixement preocupats per l’arribada d’immigrants procedents d’Andalusia, Múrcia, Castella, Extremadura o Galícia. El llibre descobria, amb tota mena de detalls, com era la vida a Barcelona dels suburbis i les especials relacions humanes que s’hi teixien. Però, sobretot, donava respostes esperançadores a la gran por de molts catalans: que la immigració dilapidés la identitat, la cultura o la llengua.

Per satisfacció dels seus lectors, Candel afirmava que l’immigrant «necessita trobar, on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci». «El sol fet de venir ja és una possibilitatd’integrar-se», deia. «Aquest home acorralat només desitja una cosa: que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment, ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura…»

Una mica d’història 

―Un llibre perdurable―

«Pot semblar vanitós, o potser ho és, qualificar així un llibre propi. Demano perdó per la impertinència. De tota manera… Millor que m’expliqui. Al final del 1962 o començament del 1963 vaig rebre una trucada d’en Max Cahner i en Jaume Casajoana, que regentaven Edicions 62, per proposar-me un llibre. Edicions 62 s’anomenava així perquè s’havia creat aquest any, un any en què l’edició i la publicació en català s’havien consolidat i viven un període de relativa tranquil·litat, sobretot amb relació al condemnament dels anys anteriors. Podríem dir que el règim franquista havia obert la mà, i ells havien publicat amb èxit Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. A mi em proposaven que escrivís Nosaltres, els immigrants. Sempre m’ha agradat explicar que jo, per donar-li emoció, els vaig dir que no. Les coses acostumen a ser com les expliques, no pas com van passar realment. Veient la seva consternació, els vaig aclarir que escriuria Els altres catalans. Els va semblar fantàstic. La idea venia d’un article que jo havia publicat amb el títol “Los otros catalanes”.  I que havia causat un impacte favorable entre un cert sector de la intel·lectualitat catalana. Si Nosaltres, els valencians va ser el número 1 de la col·lecció “Llibres a l’Abast”, Els altres catalans va ser-ne el número 13. Tot i que sóc una mica supersticiós, no vaig fer cap lleig a aquesta xifra, i avui fins i tot crec que porta sort.

Els altres catalans va sortir la diada de Sant Jordi del 1964 i va ser un best-seller, cosa que passa molt poques vegades en la vida d’un llibre. Va ser el títol més venut i en pocs dies se’n va exhaurir la primera edició. L’empresa, que s’esperava bons resultats però potser no tant, no només va quedar sorpresa per l’èxit, sinó que va quedar aclaparada. Havien fos el plom de la linotípia i es va haver de picar de nou l’original de pressa i corrents. Aquell mateix any van sortir cinc edicions del llibre, l’any 1965, tres edicions més. Pel que fa a la versió castellana, va sortir l’any següent i també se’n van fer unes quantes edicions. Es va rribar a dir que Els altres catalans havia estat més venut en català fins aleshores, que només l’havia superat la Bíblia. Deixant de banda si són certes o no, sempre m’ha agradat creure’m totes aquestes dades, i, creient o agnòstic, tenir Déu per competidor.»

(Epíleg escrit per Paco Candel el 3 de setembre de 2002 en motiu de l publicació de Els altres catalans en edició de butxaca.)

―La censura―

Reproducció parcial de l’expedient de la censura

Els altres catalans

Candel, Francesc

Els altres catalans

Data de presentació: 13-12-1963

Número d’expedien: 7.159-63

Editorial: Edicions 62

Lector (eufemisme de censor): Don F. Ros

«Aunque escrito casi descuidadamente ―por la sencillez de su estilo―, el libro en su primera mitad, es de un interés que apasiona. La segunda mitad, en cambio, resulta pesadísima, alegrándose un poco en las pàginas finales. […] Especialista en éstos temas de «donde la ciudad pierde su nombre» (título de su novela más famosa), Candel aborda aquí el problema de los, como él, NO catalanes, llegados a Cataluña desde regiones paupérrimas, constituyendo esa desazonate mercancía que es la «mano de obra». Pierde Catalunya sus características determinantes? ―a) modo de ser, de pensar y de vivir, b) cultura, c) idioma―, o por el contrario, catalaniza a los que llegan? […] Se han tachado muchísimas cosas, arreglado otras más. Aun así, el libro no es una novela rosa.  […] Para gusta del que suscribe, pues, un libro de primer orden, sobre un problema insoslayable. No conseguirá ni un solo prosélito para el separatismo. ¡Al revés!»

24 de diciembre de 1963

els altres catalans_1

―Fragments―

El darrer capítol de l’obra port aper títol “Els infants del suburbi, aquesta esperança”. Candel ens explica que va ser jurat d’un concurs literari «entre els infants de les escoles d’aquesta àmplia zona on visc. El tema era “Mi barrio”, Hi van participar 183 infants […] de 8 a 14 anys d’edat, de les escoles del Polvorí, Can Clos, Port, Estatges Seat i Can Tunis»
En aquests treballs Candels ens explica que «s’hi deien coses més trascendentals i substancioses que els certàmens literaris corrents» Per aquest mnotiu l’autor decideix confegir aquest capítol amb fragments del treballs que s’ha prenstat al concurs. A continuació transcrivim alguns d’aquests escrits d’aquests nens i nenes que avui dia ja depassen la seixantena

«En mi barrio no sé cuántas personas hay. Tiene una plazoleta no muy grande y en ella hay un transformador de la luz. Detràs de mi bloque está la montaña.Hay vecinos amables y vecinos buenos y vecinos antipáticos. Cuando salimos del colegio nos ponemos a jugar, a saltar, y al corro, etcétera. Enfrente de mi casa hay una tienda y también hay un bar, otra tienda, una lecheria; un kiosko y otra tienda. Hay muchos que casi no tienen dinero y tienen televisión: Una señora que es medio andaluza tiene ventilador, teléfono, nevera, lavadora, una bañera y la casa llena de lámparas, pero a sus hijos los lleva mal vestidos y tiene seis hijos. Delante de mi casa hay otra casa y dentro de ella hay mucha gente y les gusta cantar y bailar. Cuando viene alguna fiesta que no sea la Semana Santa sacan el tocadiscos y el altavoz, y empezamos a bailar todo el barrio. Y cuando llega San Juan hacen lo mismo.Una vez que también era el día de San Juan pusieron una cuerda de un balcón a otro y en el medio de la cuerda pusieron una cazuela llena de agua. Un chico hablaba por el altavoz y decía que al que rompiera la cazuela le caería un chaparrón y una señora rompió la cazuela con los ojos tapados y le cayó un poco de agua en la cabeza, pero después le dieron muchos caramelos. A mí me gustaría que en el barrio hubiera un poco más de educación y respeto a las personas,mayores. Yo no digo que sea educada, pera respeto a las personas mayores y procuro serio todo lo que puedo. También me gustaría que pusieran un dispensario y un cine».

 

casas_baratas

 

«Yo soy una niña que soy morena. Tengo 13 años. Soy bajita  porque soy melliza con un niño. Me dicen que soy baja, pero tengo salero y alegria. Yo no me lo digo. Me lo dicen los vecinos, y yo a veces me lo creo por que me doy cuenta que en seguida que hago algo ya se rien.Yo no soy rubia, pero me lo tiño. Me da vergüenza decirlo, pero tenemos que decir la verdad y por eso lo digo. Somos 6 hermanos y soy la más bajita. El otro día pasó una gran desgracia. Da mucha vergüenza que tengamos que decirlo, pera no hay más remedio. Pues pasó que fueron muchos chicos mayores a Montjuit y vieron a un mariquita y jugaron con él y tomaran mucha confianza con él y a la semana siguiente llamaron a más niños de la barriada y fueron todos y le pegaron unos cuantos al mariquita y le quitaron dinero. Pero un señor los vio y en seguida fue a la policía y los cogieron y los llevaron al cuartel. Los mayores están en la cárcel y los pequeños en un correccional hasta mucho tiempo, para que les den un castigo. Y educación».

«La gente es sencilla y no de alta aristocracia. Entre ella hay un hombre que llama la atención de todo el que lo ve. De su físico le sa­can el apodo de «el chato». Es de alta estatura, cuerpo ancho y gordo, cara aplastada y nariz de boxeador. Es el guardaespaldas del equipo de fútbol del barrio -estatges Seat-. En el bar, cuando llega él empieza la alegria y el escandalo. Es por decirlo así el matón del barrio. Trabaja de jardinero y se molesta si le pisamos las plantas que él arregla».

«También todos los domingos viene una señorita y nos dan el catecismo y nos dan puntos y al final de curso nos regalan ropas y juguetesy a las doce, cuando termina la última misa vienen unas madres mercedarias y traen varias chicas que nos enseñan el Catecismo y nos dan tres puntos y a los dos o tres meses traen ropas y juguetes y nosotras entregamos los puntos y tenemos que elegir un juguete y ropa y para Reyes también nos dan ropa y juguetes y nostraen discos y todas las niñas nos ponemos muy contentas porque se portan bien con nosotras … »

«Si uno se compra una televisión ya estan los vecinos diciendo:

-¿No sabes que Fulano de Tal se ha comprado una televisión?

-¡Ah, sí! No lo sabía yo.

-¿Por qué no podemos comprarla nosotros? Somos lo mismo que ellos.

Ellos pensando en comprar televisión y sus hijos van como pordioseros. Con los pantalones rotos, la camisa fuera.»

«Como cada tarde veo a los humildes ancianos tomando su copa de vinilo tinto en una pequeña bodega. La mayoría de los habitantes del barrio son católicos como entodo barrio barcelonés o extranjero.»

«Cuando uno está enfermo ba el padre a darle la ostia».

«Las madres -deu voler dir les monges, no pas les seves mares- todos los meses hacen una colecta para comprar cualquier cosa de algo de valor para rifarlo y dar a los pobres lo que se recoge».

«Las mujeres son muy criticonas. Y los hombres aficionados al deporte. Por la tarde al cine Capri a ver películas aptas o no aptas».

«Otros, como en todos los barrios, sueten estar siempre, bueno, siempre-siempre no, en el bar echando unas partiditas de dominó u otros juegos. No es por que tengan mucho dinero, sino por afición. Cuando uno mira a lo alto de los edificios se puede dar más o menos una idea de lo que puede ser el barrio. Todo está cubierto de antenas de televisión. “Poca cosa puede interesarle a cualquiera en este barrio”».

 

En el barrio bay una fuente

 y yo nunca bebo de ella,

 pues en verano esta caliente

 y en el invierno que biela.

 

 

«Yo a mi barrio lo quiero mucho y si de mí se tratara no me iría nunca de él. Me gusta este barrrio porque la gente es humilde y bondadosa.»Yo soy de Barcelona, pero mi barrio es Casa Antúnez. Esta barriada a la que pertenezco es muy sencilla, es también muy bonita, con sus casas y algunas barracas.»

«Mi barrio es pobre. Las casas son pequeñas. La división de las casas estan bien distribuidas. Hay tres habitaciones, un corredor y cocina juntos y un water y ducha juntos.»

«Mi barrio es bonito sus calles con flores en los balcones y casas blanqueadas hacen que este barrio sea para mí de los más bonitos de Barcelona.»

«Mi barrio es mas a estilo Andalucía. Al mediodía se oye una voz en el balcón:

-Oye, niño, que ya es la hora de comer.

El niño se baja de la higuera y se va a su casa. Allí coge un trozo de chorizo y media barra de pan y se va al colegio. Su madre le dice dónde tiene los libros, pero el niño hace tarde y cada cual que viva su vida».

«Mi barrio no es muy aburrido porque los domingos no se van al cine casi nadie ni de excursión y me entretengo. Yo en mi barrio veo todo el trigo y se ve cómo crecen las amapolas y las espigas para hacer el pan. En mi barrio las casas estan juntas y se puede jugar a lechera y otras cosas mas. En mi barrio vienen muchas golondrinas a vivir».

«Hay muchos niños y niñas y hay nueve bloques de guardias.Vienen los caballitos muy a menudo. Estamos muy cerca de la playa y vemos y oímos los barcos. Vienen muchas veces los pastores con sus ovejas a pasturar».

«Hay pocas casas, algunos pisos y las mas son barracas situadas al pie del Cementerio, hechas de tochos, cemento y el techo de cartón cuero. Son muy soleadas y en una de éstas vivo yo».

«A los lados de mi barrio estan las Casas Baratas, yo no sé porqué las llaman Casas Baratas. También està el campo de fútbol del Iberia. Es bastante grande pero cuando hay mucha gente no se puede pasar. En mi barrio hay muchas casas y tiendas, sobre todo la del SPAR. Cuando llega el verano todo se llena de turistas franceses, ingleses, alemanes! rusos (? )y también americanos. Unos piden por dónde se va a Gerona, otros a Valencia, otros por la Plaza Catalunya. Nadie se entiende».

«Hay también una guarderia de niños y niñas. Las madres que se van a trabajar dejan a sus hijos o hijas en la guarderia. Ahí les dan de comer por 5 pesetas».

 

¡Oh, dulce barrio!

¡Qué edificios tan altos!

¡Qué cielo tan despejado!

Tus largas y anchas carreteras …

Mil vehículos van y vienen sin cesar.

¡Tus grandes y lucidos parques infantiles

en los que los niños juegan sin cesar!

¡Y en la noche tan serena,

todos duermen para descansar!

 Y un misterioso personaje,

anda sin parar,

es el sereno que vigila

el descanso de los demás.

¡Qué bonito es mi barrio!

«Mi barrio es como diríamos nuevo. Hace ocho años que tiene vida. Los bloques son más jóvenes aún. Hace tres años que empezaron a tener vida. Mi barrio es diferente a los demás. Todavía es joven. Hay muchos que tienen ya diez o quince años.»

«Mi barri es la Seat. En él hay mas de quinientas familias todas ellas productores de la fabrica de coches Seat».

«Por este barrio pasa una línea de autobuses, que empieza en la Plaza de España hasta un miserable barrio cerca del cementerio.» (Les barraques de Jesús i Maria.)

«El barrio lleva el nombre de Viviendas Seat. La empresa construyó todas las casas. A cada trabajador le facilitó un piso. Mientras trabajan en la fabrica pueden vivir en él. Una vez fuera de la fabrica sales del piso. Lo primero me parece muy generoso. Lo segundo no me gusta tanto, pues un trabajador que después de diez o másaños por ser viejo y no poder trabajar lo echen de la casa, creo que no esta bien. Durante estos años creo que bien se merece el piso. Esto perjudica también a los hijos. Si un hijo no quiere entrar en esa fábrica tiene que entrar en ella para no perder la casa.»

«Yo soy de los guardias (dels nous blocs per a la policia) y cuando nuestros padres cumplen los 50 años nos echan de casa y a nosotros nos fartan 4 años y yo ya me veo en la calle porque no tenernos ni cinco céntimos».

«Hay tres tiendas una es de la Esperanza, otra es de la Nicolasa  y otra es del Frasquito. También hay 10 bloques de casas blanqueadas muy bonitas y un bar del Sr. Florencio y una barbería del SrPepe y un centro.»

can tunis

 

Podeu veure una Entrevista a Paco Candel  feta en el progrmana Saló de lectura (2006)

Joan Ducòs

Dia Mundial de la Poesia

DIA MUNDIAL

DE LA

POESIA

21 de març de 2014

El dia 21 de març va ser proclamat per la UNESCO Dia Mundial de la Poesia. Per festejar-lo i organitzatat per la Institució de les Lletres Catalanes,  la poeta centenària, Montserrat Abelló, ha escrit el poema “Tan sols la paraula nua”, que hem traduït del català a vint llengües més, les altres oficials a Catalunya i algunes d’escollides entre les que parlen els altres ciutadans del país. Aquí podreu trobar el poema en les diverses llengües que es parlen en el nostre institut.

montserrat abello

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918) és poeta i traductora. Va Iniciar la seva trajectòria poètica el 1963 amb Vida diària i ha publicat, entre d’altres, Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps (1998), Memòria de tu i de mi (2006). També ha fet nombroses traduccions de poesia tant del català a l’anglès com de l’anglès al català, traduccions entre d’altres de Sylvia Plath i l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993).

Escriptora reconeguda i compromesa amb el feminisme literari, ha estat guardonada amb nombrosos premis, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2008.

CATALÀ

“Tan sols la paraula nua”

Tan sols la paraula nua

la teva, mai la d’un altre,

la que reflecteix una vida

dins d’una solitud

curulla de promeses,

on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes

la foscor claror es torna

i els sols variants i múltiples

cauen damunt cada mot,

el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi

tan precís que

s’allarga en el contingut

de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

CASTELLÀ

“Tan solo la palabra desnuda”

Tan solo la palabra desnuda

la tuya, nunca la de otro,

la que refleja una vida

en una soledad

rebosante de promesas,

donde todo es posible.

Se desvanecen las dudas

la oscuridad claridad se vuelve

y los soles variables y múltiples

caen sobre cada expresión,

la cubren y dan fuerza.

Más allá de este estar ahí

tan preciso que

se alarga en el contenido

de cada palabra clara.

Como lo es la poesía.

ROMANÈS

“Cuvântul,doar el, nud”

Cuvântul, doar el, nud,

al tău, al altuia niciodată,

cel ce reflectă o viață

într-o singurătate

doldora de făgăduieli,

unde totu-i posibil.

Se risipesc îndoielile

obscurul lumină devine

și sori feluriți, multipli

cad peste orice cuvânt,

îl acoperă și-i dau forță.

Dincolo de acest fiind

atât de precis, încât

se lărgește-n cuprinsul

fiecărui cuvânt clar.

Cum este poezia.

RUS

“Лишь только голое слово”

Лишь только голое слово,

твоё и ничьё больше,

что отображает жизнь

в переполненном обещаниями

одиночестве,

где всё возможно.

Рассеиваются сомнения,

тьма светом становится

и разнообразные солнца во множестве

падают поверх каждого слова,

прикрывают его и наполняют силой.

За пределами такого бытия,

настолько выверенного, что оно

увеличивается в содержании

каждого ясного слова.

Ведь такова поэзия.

TAGAL

“Lamang na Hubad na Salita”

Lamang na hubad na salita

sa iyo lamang at hindi sa iba

na sumasalamin sa isang buhay

sa mapanglaw na lugar

Na puno ng mga pangako kung saan lahat ay posible.

Nawawala ang lahat ng alinlangan

ang kadiliman ay nagiging kaliwanagan

ang kaliwanagan ay sumasang-ayon sa bawat salita

tinatakpan nila ito at binibigayn ng lakas.

Lampas pa ito sa narooon

tumpak na pinalalawak

sa nilalaman ng bawat malinaw na salita.

Katulad nito ay isang tula

HINDI

hindi

MANDARI

mandarí

Sant Jordi. Jocs Florals de l’INS Montjuïc

Jocs Florals de l’IES Montjuïc

Concursos artístics de Sant Jordi 2014

 sant-jordi_1

BASES

1. TEMA: Lliure

2. MODALITAT: Narrativa i Poesia

3. LLENGUA DE L’ORIGINAL: Català, castellà, anglès i francès.

4. CATEGORIES:

a/ 1r i 2n d’ESO

b/3r i 4t d’ESO

c/ 1r i 2n de Batxillerat

5. BASES DELS ORIGINALS: Els treballs són de caire literari han de ser presentats en format paper i en format digital (envieu-los a iesmontjuic@xtec.cat). No poden superar els tres fulls mida DIN-A4; han de ser presentats a màquina, escrits amb claredat i per una sola cara, preferiblement en lletra 14 i a doble espai entre línies. Els treballs s’han de lliurar a Consergeria des del dimecres 2 fins al divendres 4 d’abril de 2014.

6. PRESENTACIÓ DELS TREBALLS: Cada treball ha d’anar encapçalat per un títol i anar signat al final per un pseudònim. Cal presentar-lo junt amb un sobret o paper tancat amb el títol de l’original, el pseudònim i la categoria a sobre; i, a dins, les dades personals de l’alumne/a: nom complet, nivell i grup al qual pertany, adreça, telèfon i, sobretot, correu electrònic (e-mail)

7. TERMINIS: La data límit per a l’enviament o presentació dels originals és el divendres 4 d’abril de 2014.

8. JURAT: El jurat per valorar els treballs presentats estarà format pels respectius professors dels departaments de l’àrea de Llengua.

9. PREMIS: Hi haurà un primer premi i la possibilitat d’atorgar accèssits per categoria, donat el cas. El lliurament de premis tindrà lloc en un acte que es celebrarà el dimecres 23 d’abril en el decurs de la Festa de Sant Jordi. Els guanyadors dels primers premis de les modalitats prosa i poesia en llengua catalana participaran automàticament en els Jocs Florals Escolars del districte de Sants-Montjuïc, el qual publicarà els treballs dels guanyadors, i, si són escollits, tindran opció a participar en els que s’organitzen a nivell de la Ciutat de Barcelona. Les obres guardonades apareixeran a la pàgina web del centre.

Sant Jordi_2

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
 de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

VUIT DE MARÇ

 Amb totes dues mans

alçades a la lluna,

obrim una finestra

en aquest cel tancat.

 8 de març_2

Hereves de les dones

que cremaren ahir

farem una foguera

amb l’estrall i la por.

Hi acudiran les bruixes

de totes les edats.

8 de mar_1

Deixaran les escombres

per pastura del foc,

cossis i draps de cuina

el sabó i el blauet,

els pots i les cassoles

el fregall i els bolquers.

 8 de març_3

Deixarem les escombres

per pastura del foc,

els pots i les cassoles,

el blauet i el sabó

I la cendra que resti

no la canviarem

ni per l’or ni pel ferro

per ceptres ni punyals.

Sorgida de la flama

sols tindrem ja la vida

per arma i per escut

a totes dues mans.

 8 de març_4

El fum dibuixarà

l’inici de la història

com una heura de joia

entorn del nostre cos

i plourà i farà sol

i dansarem a l’aire

de les noves cançons

que la terra rebrà.

Vindicarem la nit

i la paraula DONA.

Llavors creixerà l’arbre

de l’alliberament.

Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol. Edicions del Mall. Sant Boi de Llobregat, 1979

In memoriam

En el 75è aniversari de la mort d’Antonio Machado

2014-02-22 14.05.31      

RETRATO

Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,

y un huerto claro donde madura el limonero;

mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;

mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido

—ya conocéis mi torpe aliño indumentario—,

más recibí la flecha que me asignó Cupido,

y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.

Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,

pero mi verso brota de manantial sereno;

y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,

soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

Adoro la hermosura, y en la moderna estética

corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;

mas no amo los afeites de la actual cosmética,

ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.

Desdeño las romanzas de los tenores huecos

y el coro de los grillos que cantan a la luna.

A distinguir me paro las voces de los ecos,

y escucho solamente, entre las voces, una.

¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera

mi verso, como deja el capitán su espada:

famosa por la mano viril que la blandiera,

no por el docto oficio del forjador preciada.

Converso con el hombre que siempre va conmigo

—quien habla solo espera hablar a Dios un día—;

mi soliloquio es plática con ese buen amigo

que me enseñó el secreto de la filantropía.

Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.

A mi trabajo acudo, con mi dinero pago

el traje que me cubre y la mansión que habito,

el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

Y cuando llegue el día del último vïaje,

y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,

me encontraréis a bordo ligero de equipaje,

casi desnudo, como los hijos de la mar.

Antonio Machado. Campos de Castilla (1907-1917)